MEMÒRIES
 

EL DIARI DE LA PRINCESA
The Princess diarist
(2016)

Carrie Fisher

Editorial:
Ediciones B
(2017)


Col.lecció:
B.Cat

Núm:
---

Pàgines:
270

Traductora:
Emma Garcia
Carbassa



Altres edicions:

2017 Ediciones B(castellà)


 
 
El diari de la princesa

Carrie Fisher era un actriu sense dubte única dins la parafernàlia de Hollywood. Una persona completament encasellada a un personatge que va marcar una època i que va fer història -perdó, que segueix fent història-. I es clar, tot i que no he estat mai fan de llegir biografies ni memòries de ningú no m'he pogut resistir a la temptació de conèixer més de la persona que s'amagava darrera la túnica blanca i el pentinat d'ensaïmada. I potser aquestes memòries no siguin tampoc les més adients per conèixer-la doncs recullen només una petita part de la seva història. Però sigui som sigui, aquí tenim – i gràcies al nou segell de Nova, B.Cat, també en català- les reflexions que Fisher va fer al voltant del seu diari en els dies de rodatge de La Guerra de les galàxies: una nova esperança: El diari de la princesa.

No sóc un fan de Star Wars des de ben petit com molts de vosaltres. A mi l'estrena de l'Episodi IV em va agafar amb quatre anyets. I l'Imperi Contraataca amb set. I ningú em va portar al cinema. Coneixia Star Wars pels còmics, per aquelles històries fora del cànon oficial on Luke, Han Solo i Leia (I Chewbacca) passaven mil aventures enfrontats a Darth Vader i a l'Imperi. Només El retorn del jedi vaig veure'l en estrena al cinema (i vaig haver de d'emmascarar unes angines una setmana sense que se'm notessin perquè ma mare no canviés d'opinió al portar-m'hi). Ara bé, a partir d'aquell moment el meu amor per Star Wars només va anar in crescendo. Curiosament, tot i la meva adolescència mai vaig trobar especialment interessant a la princesa Leia per ser l'heroïna de la pel·lícula (I ara que hi penso, trobo que estava molt més atractiva a L'Imperi Contraaataca, tant vestida amb anorac a Hoth com guarnida de nit a Bespin, que no pas amb el famós vestit d'esclava a can Jabba El Hutt) de manera que sempre m'he identificat més amb en Han Solo. La princesa era una més de la tropa per mi.

Però la seva història és més que interessant i per tant potser m'ha atret més llegir-la que no pas la que poguessin escriure en Mark Hamill o en Harrison Ford. Carrie Fisher va quasi debutar en aquesta pel·lícula i després de la trilogia amb prou feines va aconseguir papers de rellevància – a l'igual que Mark Hamill i tot el contrari que Harrison Ford- però va quedar lligada per sempre al personatge fins al punt que aquest fet la va trasbalsar més d'una vegada – i no m'estranya-.

Arran de la seva aparició en les noves pel·lícules de la saga (malauradament una aparició truncada), Carrie Fisher va publicar aquestes memòries al voltant d'uns diaris que (diu) va trobar de l'època del rodatge de la primera Star Wars. I si els rumors ja xiuxiuejaven que entre ella i en Harrison Ford i va haver un afer, ella ho ha confirmat sense embuts. El diari de la princesa parla d'això i de algunes coses més (no massa). Per començar se centra en la seva vida abans de Star Wars, abans de ser mundialment famosa. Fisher venia d'una família acostumada als escenaris i havia interpretat algun paper secundari en una pel·lícula (Shampoo). En aquesta primera part de les memòries Fisher ens explica de forma acurada aquests preàmbuls. Però el gruix d'aquesta semi autobiografia és el capítol “Carrison”on ens narra de forma divertida i també autocrítica el seu idil·li amb en Ford. L'actriu fa molt d'esment en la seva inseguretat – només tenia dinou anys- tant davant de la càmara com davant del seu company de rodatge. És molt crítica amb ella mateixa però alhora – sota una perspectiva de quaranta anys després- també somriu amb nostàlgia. Potser aquest capítol és el més morbós – i el que segurament molta gent espera- però també crec que és el més transcendent pel fet que aquella relació la va fer madurar de forma espontània.

Més endavant Fisher ens ofereix l'oportunitat de fer una ullada als escrits que ella mateixa va anotar al seu diari personal durant el rodatge. I la veritat és que no calia. Excepte en alguns casos on se li nota una vena poètica força curiosa, el seu diari és poc interessant; en canvi les reflexions que ella fa al seu voltant guanyen punts.

Potser, però, la part que m'ha agradat més d'aquestes memòries són els capítols finals, on ens deixa entreveure que li calia assistir a actes de signatures etc per poder cobrar – recordem que la seva carrera cinematogràfica va ser sempre escassa- i on ens ofereix diàlegs i encontres inversemblants amb els seus fans. Carrie Fisher mai es va poder treure l'estigma i la benedicció alhora de ser la Princesa Leia. Una dualitat que l'ha perseguit sempre i que li ha fet ombra com a persona. Ha de ser dur que sempre et cridin per “Princesa Leia” en comptes de pel teu nom; que la gent s'emmiralli amb un personatge de ficció i que formis part d'un engranatge immens per guanyar diners encara que tu no en rebis pràcticament cap part.

Així doncs... què trobarem en aquestes memòries? Doncs alguns records nostàlgics, apunts de rodatge, confirmacions de xafarderies... tot plegat envoltat en una certa boira mística on la memòria de Carrie Fisher es solapa amb experiències viscudes i on els sentiments i les sensacions es recorden d'una forma més freda i analítica. L'actriu escriu de forma força directa i divertida, utilitzant sarcasmes i ironies vàries. En general, una lectura plàcida i entretinguda, excepte pels mateixos apunts del diari en sí.

Carrie Fisher ens va deixar fa uns mesos. Naturalment la princesa Leia sempre continuarà amb nosaltres però potser gràcies a la lectura d'aquestes memòries tindrem també un raconet per pensar amb la persona que s'amagava darrera aquelles mirades a Han Solo, en aquells diàlegs lapidaris i amb aquella valentia tan impròpia de la reialesa (per molt galàctica que fos).

Fins sempre... Carrie.

Eloi Puig, 28/04/17

 

Premis:

 

Recerca:
 
 
 
    Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.