DARK FANTASIES
(2017)

Diversos autors (seleccionat per
Mariano Villarreal)

Editorial:
Sportula
(2017)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 318

Traductors:
Arrate Hidalgo
Alexander Páez
Pilar Ramírez
David Tejera
Pila San Román
Ramon Peña
Manuel de los Reyes
Manu Viciano
Maileis González
Mariano Villarreal
Maria Pilar San Román

Si una cosa tinc clara és que a dia d'avui Mariano Villarreal és un dels millors antologistes de gènere fantàstic. Els relats que recull són normalment de primer ordre i difícilment els trobaríem publicats en castellà sense la seva tasca. Cert és que darrerament alguns autors anglòfons són traduïts sovint al castellà especialment perquè el seu nom és un reclam però no és tan habitual que les editorials apostin per antologies compostes de relats d'autors diversos. Les antologies que promou Mariano Villarreal solen incloure grans relats de gènere, moltes vegades guanyadors dels principals premis de les seves categories.

De manera que aquestes antologies haurien de ser quasi lectura obligada per qui vol seguir la prosa curta d'autors que de ben segur han llegit en el format més llarg de la novel·la. Quan vaig llegir Terra Nova 3 em vaig prometre a mi mateix estar més al dia d'aquests reculls. Però senyors, a vegades la feina acumulada de l'inacabable pila i el fet que també sóc un tant eclèctic i no sempre ataco com caldria el format breu han fet que m'hagi perdut altres antologies com A la deriva en el mar de lluvias o Mariposas en el oeste sense anar més lluny. Això ho vaig esmenar l'any passat comprant la present antologia Dark Fantasies i també, fa poc, els dos volums d'enguany: Ciudad Nómada i El Viento soñador... perquè entengueu que tinc fe absoluta sobre el bon resultat final.

Però anem al nostre recull, Dark Fantasies. Si fins ara, en general, les antologies publicades sota la batuta de Mariano Villarreal estaven dedicades a la Ciència Ficció i la Fantasia, hi havia una sèrie de relats que s'estaven quedant al marge: Les històries que ens arribaven sota la mirada del terror i les fantasies més fosques. I per compensar-ho, Dark Fantasies ens ofereix una primera part amb contes traduïts i una segona part d'escriptors espanyols, que tots aborden la temàtica més fosca de la fantasia. Miro de parlar-ne una mica de tots plegats:

“Hijas hambrientas de madres famélicas” d'Alyssa Wong té un bon començament amb una història de terror contemporani. Vampirisme psíquic com a punt original. En algun moment m'ha recordat el conte curt de la Susana Vallejo “Un reflex a la mirada” (Catarsi 2). Molt notable i clàssic.

En canvi, tot i que “La hija del fabricante de ataudes” d'Angela Slatter té una premissa inicial divertida i terrorífica alhora (El pare mort acompanya a la seva filla durant la feina d'enterramorts), el desenvolupament del conte li trobo a faltar una mica de força. La trama gira al voltant d'una noia que s'encarrega de protegir als familiars dels difunts dels mateixos morts. M'ha agradat el plantejament però no excessivament cap a on tira el conte.

Un bonic relat ple de tendresa i de poesia és “Cuando temina, él la coge” d'Eugie Foster. A destacar el tracte original que fa a una història protagonitzada per una ballarina de ballet clàssic que es concentra en la dansa per no enfrontar-se a la realitat que l'envolta... o que ja no percep. Excel·lent

Em trec també el barret amb el conte de Damien Angelica Walters: “Cántame tus cicatrices”, un grandíssim homenatge a Shelley i el seu Frankenstein sota una mirada intimista i terrorífica alhora. Les ments femenines de les diferents parts que conformen un monstre parlen i pateixen amb ell. Genial.

A “El mar de árboles”, Rachel Swirsky (finalista als premis Ignotus d'enguany en la seva categoria) ens acosta a la mitologia japonesa, a un bosc on els suïcides van a matar-se, replet de fantasmes. Una història que sap combinar la inquietud de veure's entre esperits amb l'erotisme i amb bons personatges. Perfecte.

“La novia de Frankenstein” del meu admirat Mike Resnik és un altre homenatge a Frankenstein, aquest cop sota la ironia de la prosa de l'autor americà. El conte, però, no compleix les expectatives que m'havia creat. Es centra en la vida de la dona de Víctor Frankenstein i de com altera la seva vida quotidiana la presència del monstre, naturalment a través de l'humor. Justet.

Però aquesta breu incursió en l'humor es veu de sobres compensada amb “Magdala Amygdala” de Lucy A. Snyder, un grandíssim conte de terror còsmic. Narrat en primera persona ens explica la pertorbadora vida que ha de passar una noia afectada per un virus. Ella és un tipus 3. El món on viu s'està desplomant i els Tipus 2 o 3 són controlats pel govern per si desenvolupen tendències psicòtiques (i es mengen el cervell del company de feina de passada). Gran final, potser massa ràpid però m'ha fet agafar calfreds en algunes escenes.

“Dale miel cuando lo oigas gritar “ de Maria Dahvana Headley és un relat de caire poètic, sobre l'amor, la màgia i els sentiments més profunds com és La gelosia. L'autora narra l'encontre de dos persones que s'enamoren a primera vista però que ambdues tenen dues parelles. Un mag i una bruixa. És, però, una narració que es deixa anar i que ens fa gaudir de moments de certa càrrega lírica i ben sorprenents.

Mercurio D. Rivera ens sorprèn gratament amb “Tu suffering nos protegerá”. Al començament costa enganxar-se a un conte que sembla narrat (breument) en spanglish però després d'unes primeres pàgines atabaladores ens acomodem a un relat dur i consistent que em torna a recorda a Le Guin i el seu “Los que se alejan de Omelas” però en format més dràstic i sever. Molt interessant

“Corriente y remanso” de Caroine M. Yoachím és un conte breu que amb subterfugis i eufemismes et parla de la vida més enllà de la mort. Interessant però poc més.

Passem als contes escrits originàriament en espanyol: Alguns dels firmants ja els coneixia, com Alfredo Álamo o Elia Barceló; els altres els he tastat per primer cop.

Comencem amb “Antemusa Bar & Club” de Víctor Selles, una bona història amb rerefons crític sobre el turisme sexual a Tailàndia... només que aquest cop és amb Sirenes. Molt original i ben portat. El cert és que té moments lapidaris que et fan imaginar com deu funcionar el tràfic sexual en aquest país. Molt bé.

També “Profundo, profundo, en la roca” és una història molt ben narrada per part de Ferran Varela, més al costat de les supersticions, bruixes i meigas entorn a sacrificis humans. El fet és que els diàlegs i la història tenen un trama in crescendo però el final m'ha semblat massa abrupte.

Alfredo Álamo ens presenta “Cuchara de plata” un relat ambientat a barris marginals de València que té una ambientació increïble. Amb el seu permís compararé la seva capacitat d'introduir-nos en aquesta barris i a la seva gent amb la que ens va oferir Jesús Cañadas sobre el seu Cadis natal a Las tres muertes de Fermín Salvochea. En aquest cas, però, el valencià ens presenta una història sobre el món gitano, les seves regles, màgies i percepcions del món ocult i dels morts que tenen sota seu. Una barreja fascinant entre religió, misteri i màgia que m'ha enganxat des del primer moment.

“Humo y espejos” d'Elia Barceló, recentment nomenat finalista als Premis Ignotus d'enguany és un relat menys intens que els anteriorment citats però no per això menys vàlid. Al prosa de l'alacantina és més polida, suau i alhora colpidora, doncs ens ofereix una trama que ressegueix una misteriosa desaparició d'una persona enmig d'un espectacle de màgia però alhora sembla incidir més en les sensacions i experiència personal de qui espera el retorn de la desapareguda. Molt bo.

Però amb “Los reyes muertos” de Teresa P Mira de Echeverría tinc un gran problema. Ja avisava Mariano Villarreal que el conte estava escrit sota una perspectiva simbòlica i onírica. Tant que no he entès res. De fet ara mateix ni recordo de què anava. Sap greu però no em va entrar bé la història. Potser era massa al·legòrica per mi.

I acabem amb “Habba Habé” de Ludo Bermejo, una novel·la curta ambientada en l'exòtica Fernando Poo (si, la mateixa Bioko de la novel·la de Marc Pastor) en aquest cas però a l'època actual. A la història (prefereixo no dir-ne res per no desvetllar la trama) li costa arrencar doncs l'autor s'entreté en posar-nos en situació, en especial dels personatges principals. Poc a poc, però, l'interès creix i l'argument, a més, afegeix misteri al barrejar màgia i mites locals. El tram final és notable especialment quan es resolen els misteris plantejats. Tot i així, li he trobat a faltar un pèl de ritme en general.

I res més, una molt bona antologia, traduïda per bona part de la crème de la crème dels traductors de gènere que tenim a l'actualitat, un recull que ha tractat temàtiques fosques pròpies dels corrents de terror contemporani que no renuncien per a res als mites més clàssics (vampirisme, morts vivents, fantasmes...) però actualitzant en molts casos continguts i aportant també noves perspectives.

Eloi Puig, 24/05/2018