NOVEL·LA

CARRER BERLIN, 109
Calle Berlín, 109
(2013)

Susana Vallejo

Editorial:
Rosa dels vents
(2013)


Col.lecció:
---

Núm:
---

Pàgines:
318

Altres edicions:

CASTELLÀ:
2013 Plaza Janés.


Carrer Berlín  

Encara retenc al paladar el formidable regust del darrer conte que he llegit de la Susana Vallejo: “Gracia”, integrat còmodament dins l’antologia Mañana todavía, quan m’he posat a atacar la seva penúltima novel·la: Carrer Berlín, 109.

M’atreviria a dir que Carrer Berlín 109, és una novel·la molt personal de la Susana Vallejo, una obra on hi ha posat quelcom més que una trama de ficció. L’autora ha viscut els darrers anys a prop d’aquest carrer i coneix el barri; un barri popular i de tota la vida com és Sants. I m’ha semblat que Vallejo volia parlar més de la gent del seu barri, de les petites històries de moltes persones anònimes al voltant d’un eix vertebrador com és un edifici en concret situat a la frontera invisible entre el districte de Sants i el de l’Eixample que no pas d’una trama que persegueixi resultats més aclaparadors.

Carrer Berlín no és una novel·la policíaca perquè la trama que podríem encabir dins aquesta etiqueta és feble i poc consistent, només serveix com a excusa, és un leitmotiv que es va repetint de quan en quan però que no és realment el centre de la nostra atenció. Tampoc podem parlar d’una novel·la fantàstica encara que hi aparegui un fantasma doncs el paper d’aquest és superficial i només s’utilitza puntualment sense que la seva intervenció sigui quasi mai important. En canvi, l’obra té punts a favor per a ser considerada una novel·la costumista de ple segle XXI, de plena època de crisi social i econòmica on sense analitzar les causes i els perquès, se’ns descriu la vida quotidiana d’unes persones que comparteixen bloc, això sí, vides amanides amb una salsa extravagant que busca reflexions davant la mort però també enaltir els sentiments més bàsics com amor, el desig i sobretot l’amistat.

Vallejo reivindica la convivència veïnal; el fet que avui dia tothom sembli un estrany als ulls dels altres però que en moments cabdals, en conflictes importants, es puguin ajudar els uns als altres. Té aquest esperit crític sobre el distanciament de les persones; a l’autora li agrada la vida de barri, de comunió veïnal i ho reflecteix en aquesta novel·la.

Com deia, la trama policíaca que es centra en la investigació d’un assassinat vinculat al bloc del carrer Berlín, 109 és supèrflua i només serveix per presentar-nos els personatges que hi habiten. Sí, les persones són la clau de la novel·la. Susana Vallejo s’està erigint com una gran retratista, una autora capaç de provocar empatia immediata amb tots i cada un dels personatges principals que hi surten. Tan sols el mosso d’esquadra mig retirat que investiga el cas és un personatge que no manté el mateix pols que els demés... però és normal, el seu paper és dèbil en la història. El veritable plaer és anar descobrint els secrets amagats de tots els membres d’aquesta comunitat distant; com es van resolent i com es van acostant uns veïns que en bona part dels casos no coneixen els noms dels altres. Aquí radica l’esforç de l’autora: personificar els problemes, els sentiments de llurs personatges i fer que ens els sentim propers, fins i tot en supòsits tan allunyats de nosaltres com són tenir un mafiós o una puta al replà de l’escala.

Per altra banda, cal parlar una mica de la feblesa de la trama policíaca. No es que no estigui ben resolta, sinó que no provoca en cap moment cap mena d’empatia amb el lector fins al punt que si no es resolgués l’assassinat no ens importaria. Aquí l’autora ha pecat de poca mà esquerra, al centrar-se al 100% amb els personatges i ha deixat de banda altres aspectes que haguessin pogut deixar la novel·la en una posició més elevada. Encara que la seva prioritat fos parlar de les persones, una mica més d’intriga no hagués anat malament.

Una novel·la doncs abocada a entrar bé, on els noms propis dels personatges ressonen amb força i on intentem adaptar-nos a llurs sentiments. Una novel·la que peca de certa senzillesa, amb un estil directe i amè que atraparà a qualsevol. Una prosa efectiva però poc literària. En definitiva una bona obra per matar el temps però que al passar uns dies només li recordarem els moments intensos de les mirades, els somriures, les passions amagades o les amistats retrobades. No pas la seva trama argumental.

Eloi Puig, 20/10/14

 

Premis:
 
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: