FANTASIA JUVENIL

EL BALL DEL SOMNÀMBUL
El baile del sonámbulo
(2014)

Ricard Ruiz &
Álex Hinojo

Editorial:
La Galera
(2014)


Col.lecció:
Guardians de Somnis

Núm:
2

Pàgines:
363

Altres edicions:

CASTELLÀ
2014 la Galera

El ball del somnàmbul  

El principal fet que m’ha sorprès al tancar la darrera pàgina de El ball del somnàmbul és que el llibre m’ha intrigat molt més del que em pensava. És més, la segona novel·la de la saga dels Guardians de somnis no és només una nova tanda d’aventures protagonitzada pels quatre amics que apareixien a la primera entrega. No, al final del present llibre he descobert que no estic llegint una sèrie, sinó una saga amb tots els seus efectes, una història continuada i interelacionada amb la seva predecessora, El llibre de Morfeu, de forma molt més estreta de la que hauria suposat mai.

Venècia és l’escenari fantàstic on es desenvolupa íntegrament aquesta segona entrega. La Serena, convidada per son avi a la ciutat de la llacuna podrà descobrir l’essència de l’antiga esplendor de la Sereníssima, ara una ciutat amb una decadència melangiosa, però en el seu moment la capital d’una poderosa república marítima. I que paradoxalment també és un punt d’entrada a Terra Onírica amb totes les conseqüències positives i negatives que això representa. La Serena, doncs, es veurà immersa en una conspiració per alliberar a certs personatges que poden ajudar al malvat letàrgic a complir el seu somni de reescriure el passat. I fins aquí puc llegir, com se sol dir.

Anem a pams: Per començar cal destacar els encerts dels autors, en Ricard Ruiz i l’Álex Hinojo: Un dels punts forts és haver-se centrat en un dels dos mons per desenvolupar l’acció de la novel·la. En aquest cas, com és lògic, el món dels somnis. A diferència del primer llibre on els personatges entraven i sortien i no sempre quedava clar on eren o què feien, aquí podem afirmar que tots ells estan ben ubicats.

També cal aplaudir l’aposta arriscada d’introduir les noves tecnologies – aplicacions de mòbil- en una trama fantàstica que fins ara semblava estirar de màquines amorfes de serie b i que li donava un aire retro molt elegant però que probablement no copsava tant l’atenció de l’actual públic juvenil. Bravo per les aplicacions i el isomne. Més congratulacions: Alguns capítols més foscos, més encarats a l’horror com el de les llegaranyes o els intrigants balls dels somnàmbuls en una Plaça de Sant Marc onírica, tot plegat ajuda a què la història tingui més força.

És curiós també descobrir algunes inspiracions cinèfiles – o almenys m’ho sembla a mi- en el transcurs de la novel·la. Des del Castell Ambulant de Miyazaki, fins a Matrix o l'òbvia referència de Belenius en el seu paper de mentor, molt a l’estil Obi Wan Kenobi.

Els autors continuen demostrant una gran capacitat d’imaginació i de resoldre amb rapidesa les situacions. Sí, aquí l’acció també vola com a la primera novel·la. Però atenció! Hi ha aspectes que encara cal continuar millorant: Un és sense dubte que a vegades ens perdem amb tot el que està passant; i el fet que algunes situacions siguin tan inversemblants i (recordo que estem en un món de somnis) no ajuda a entendre la lògica de certs capítols. Hi ha diversos moments cap a la meitat de la novel·la que tenia la sensació que se m’escapaven molts detalls de la trama. Potser caldria que tota aquesta informació en forma de virus, píxels, indrets impossibles i personatges estrambòtics estigués més cohesionada. Per altra banda els personatges secundaris, tot i que guanyen una mica de protagonisme – parlo de la Virgínia i l’Oriol- semblen totalment prescindibles. Si a la història no hi fossin, no els trobaríem a faltar. S’entén que els autors dediquin tota la seva atenció a la Serena com a líder del grup i protagonista única de la novel·la – per alguna cosa està narrada en primera persona- però cal proporcionar un vincle major entre el lector i els secundaris per si un dia desapareixen, trobar-los a faltar. Centrant-nos un cop més en la Serena, també anem descobrint que els autors volen donar-li un entorn més típic de la novel·la juvenil: Els primers pretendents per exemple. Pressuposo que aquest tipus d’històries s’aniran assentant en les properes novel·les.

Però tornem al llibre. Si bé, la trama es nota més elaborada, si bé els personatges secundaris han guanyat pes – encara que no el suficient- el que fa especial aquesta novel·la és el seu final. Un acabament de caire metaliterari, quasi podríem parlar de metasomni. Un final que, com deia al començament, lliga perfectament amb el primer llibre i transforma l’obra en una saga on tots els detalls haurien de tenir-se en compte. En aquests darrers capítols hi ha moltes claus per comprendre per exemple el perquè la història està narrada en primera persona. Excel·lent per part dels autors i sense dubte, el millor del llibre: Transcendència, èpica, final vibrant i ple de força.

En resum, El ball del somnàmbul, tot i que continua pecant de certa desinformació sobre les regles màgiques de la Terra Onírica, tot i que alguns capítols ens preguntem si entenem tot allò que estem llegim, ha girat pàgina i es comença a transformar en una obra més fosca, amb una trama més rica i sobretot amb un final sorprenent que ajuda a enfocar la visió global de la saga.

Només apuntar que l’extraordinari il·lustrador Pedro Rodríguez ens continua aportant uns dibuixos fantàstics i que a més ara estan molt sincronitzats amb les pàgines que anem llegint de manera que no provoquen spoilers. L’editorial ha tingut el bon gust de col·locar-los a lloc, cosa que s’agraeix!

Ara a esperar el tercer volum, que sembla transcorrerà en algun país nòrdic.

Eloi Puig, 10/12/14

 

Premis:
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: