CF- UCRONIA

ELS AMBAIXADORS
(2014)

Albert Villaró

Editorial:
Destino
(2014)


Col.lecció:
L'àncora

Núm:
237

Pàgines:
681


Els ambaixadors  

A Catalunya vivim temps interessants. Probablement els més moguts política i socialment des de fa 35 anys. La massiva resposta ciutadana als constants atacs i menyspreus del govern espanyol ha propiciat un canvi en les relacions amb l’estat i la recuperació de la fita de la independència. Moviments com el del passat nou de novembre votant pel futur del país eren impensables només uns anys enrere. És un fet innegable que bona part de la població catalana somia i s’il·lusiona amb aquesta independència.

I no és menys cert que la imaginació, sempre alerta, dels escriptors tendeix a plasmar sovint situacions de la vida real en les seves novel·les. I aquest és el cas de Els ambaixadors, una ucronia sobre una hipotètica República Catalana independent que arrenca amb els fets de l’octubre de 1934, quan es declara – en una altra realitat- la independència de Catalunya de l’estat espanyol. No és el primer cas que em trobo d’una ucronia sobre una Catalunya sobirana. Fa uns anys em vaig divertir força amb l’aportació de Pere Morey: Pirènia, el país que mai va existir, una novel·la molt entretinguda i un pèl ingènua sobre una nació catalana que s’uneix amb l'occitana després que Pere II no cau vençut a la mítica batalla de Muret.

Però Els ambaixadors, escrita per l’andorrà Lluís Villaró, és molt diferent. No té aquella trama entranyable i picaresca on els catalans sempre vencien per astúcia i sense usar les armes que podíem trobar a Pirènia. No. La present novel·la és un acostament molt diferent, més acord amb els contes ucrònics per exemple que es recollien a l’antologia Franco, una historia alternativa, publicada fa uns quants anys per Minotauro. Ho sigui, ficció històrica però amb arguments per què resulti creïble.

Repassem les diferències ucròniques entre Els ambaixadors i la nostra actualitat: Catalunya s’independitza de l’estat espanyol l’any 1934, després d’una breu confrontació, anomenada Guerra de ponent. Franco és assassinat l’any següent i un altre militar- José Sanjurjo- assumeix el poder dictatorial d’una Espanya empobrida i enclaustrada en sí mateixa. Més pendent de la seva devoció catòlica que de modernitzar-se – per desgràcia a la nostra realitat també és possible-. Per altra banda Europa ha patit igualment una II Guerra Mundial on els nazis han ocupat entre d’altres països, Catalunya. Però la intervenció militar dels aliats i especialment dels americans i russos amb dues bombes atòmiques llançades sobre Kioto i Hamburg respectivament tallen la guerra en pocs mesos. De retruc Irlanda aconsegueix rescatar els 22 comptats que el Regne Unit encara retenia – l’actual Ulster- gràcies a l’ajuda proporcionada als aliats durant la guerra contra el Hitler i els seus.

Som l’any 1949 i la tensió sembla que està estancada. Però la sobtada desaparició de la xarxa d’espionatge catalana a Madrid fa pensar que alguna cosa greu es cou als despatxos del dictador Sanjurjo per la qual cosa el serveis d’intel·ligència de la Generalitat criden a files a un espia retirat per què investigui: Esteve Farràs, àlias Mossèn Farràs, qui va ajusticiar Franco en l’atemptat del 1935, qui va ajudar com a guerriller a l’alliberació d’Irlanda del Nord i qui encara té col·laboradors adormits a Madrid, esperant ordres.

Sí senyors, ens trobem amb una història típica de l’espionatge de Le Carré o de Forsyth però amb un toc casolà que Villaró atorga a tota la novel·la. L’obra serveix per recordar a tots com és una post-guerra situant l’acció en uns anys d’escassetat total i també descobrir com les tecnologies d’aleshores estaven a anys llum de les actuals. Només comprovar l’efectivitat de les tècniques usades a mitjans de segle per espiar i vigilar a l’enemic ja és un punt a favor de la tasca de recerca de l’autor. A mossèn Farràs l’ajudaran dissidents del règim, espanyols compromesos amb la llibertat, i també irlandesos que volen tornar favors passats. Un popurri entre pintoresc i entranyable que hauran de sortejar els perills d’infiltrar-se en la capital d’un estat enemic. Curiosament la major part de l’acció de la novel·la es centra en la ciutat de Madrid.

El més destacable, deixant de banda la bomba argumental que ens ofereix Villaró, és la seva prosa: L’autor utilitza un llenguatge que sembla sempre a punt per la paròdia però que es frena a temps a l’últim moment. Una prosa magnífica, al servei de personatges no poc interessants, plens de vida, divertits fins i tot, on destaquen tant els inventats com els que realment van existir. Diàlegs molt rics, descripcions acurades amb aquell punt d’ironia que acompanya sempre a la lectura que ens fa pensar en les mancances i la poca tradició de vigilància internacional que té la jove República Catalana. També és cert que aquest paper entre efectiu i pintoresc dels espies catalans xoca frontalment amb el rol estereotipat de la mala llet perpètua dels inspectors falangistes.

L’ambient del Madrid de post-guerra és molt acurat: Els tuguris foscos, els carrers semideserts, la depressió en una capital tan important tot i no haver patit cap guerra és una constant. La manca d’oportunitats per a una població que viu esporuguida sota un règim ultraconservador i on les altes classes socials i els favors personals corrompen encara més el país són el pa de cada dia. Aquí és on Mossèn Farràs descobrirà una veritat esfereïdora sobre l’amenaça que prepara Sanjurjo i els seus, sobre la venjança falangista contra els catalans per haver-se a atrevit a segregar-se de la mare pàtria.

Si hi he de posar un però, aquest seria que el final de la novel·la tot i correcte, no reflecteix l’escalada de tensió que es va acumulant durant la lectura. És un final una mica anodí, sense una imatge impactant. I el fet que l’autor hagi proposat tres epílegs diferents és un error. Ja sabem que aquesta història, que aquesta ucronia, és fictícia, però que no ens faci triar quin final volem, que per això l’autor és ell. Al final de la novel·la podem trobar també 85 pàgines – sí, sí, heu sentit bé- dedicades al dramatis personae, repassant de forma divertida tots els personatges que són mencionats en aquesta – ficticis o no-. No em queixo però potser en comptes de dedicar tants esforços en aquest repàs, l’autor hagués pogut polir més la trama final.

Poc més a dir: Una ucronia que s’atreveix a oferir-nos una trama elaborada i potent entorn a un Madrid – i de retruc Catalunya- alternatius de mitjans del s. XX. Una prosa en ocasions prodigiosa que fa somriure de forma constant, farcida d’ironies i dobles sentits. Una enorme tasca documental per conèixer de primera mà tan als personatges de l’època com el seu entorn i un títol al meu entendre poc aconseguit. Tot plegat ens regala unes intenses hores de plaer en la seva lectura, que no és poc.

La novel·la ha guanyat el Premi Josep Pla d’enguany, i curiosament l’escriptor empordanès apareix com un dels protagonistes principals de l’obra.

Eloi Puig, 17/11/14

 

Premis:
2014 Josep Pla
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: