1714 BALUARD
(2014)

Guió: Cels Piñol
Dibuix: Álex Santaló

Editorial:
Panini
(2014)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 46

Enguany es recorda i es celebra el tricentenari del 1714, l’any de la caiguda de Barcelona i Catalunya davant de les tropes borbòniques de Felip V on es van perdre bona part de les llibertats culturals i polítiques del país i que encara avui dia la nació catalana intenta recuperar. S’han realitzat molts actes commemoratius, i se’n preparen molts més per als mesos propers. Una de les aportacions més originals ha estat la confecció d’aquesta novel·la gràfica per part de Cels Piñol i Àlex Santaló. És un còmic, doncs, que no pot separar-se de la visió política que implica el tricentenari dels fets del 1714 i per tant segons el grau de sensibilitat del lector amb aquesta efemèride i dels sentiments que desperta, és més que probable que l’obra agradi en major o menor grau.

Cels Piñol i Àlex Santaló s’han sumat doncs a l’homenatge amb una obra curiosa que utilitzant paròdies i personatges típics de la factoria fanhunter de Cels Piñol (Tintin macutes, Killer dog, etc...) s’emmarca sota un guió que busca el sentit històric i desplegar drama i tendresa.
Tot plegat és un dels punts més interessants d’aquest 1714 Baluard: Comprovar com personatges que normalment estan tractats amb humor i desimboltura friqui, actuen sota un argument radicalment diferent, en aquest cas basat – o dedicat- a la novel·la i pel·lícula que va inspirar el personatge de John Rambo.

No és casualitat que Piñol hagi escollit basar-se en aquest personatge. Ell mateix ens explica al final del llibre que sempre l’han fascinat les històries on els dèbils han de defensar un reducte, un baluard, una posició, enfront de tropes enemigues normalment molt més nombroses i preparades. I el setge de Barcelona va ser precisament això: Un conflicte de caire internacional on els defensors van ser abandonats a la seva sort pels aliats i on cap miracle va tombar la sort del seu costat.

A l’gual que el John Rambo cinematogràfic, El Joan Constantí Rambó de Piñol i Santaló actua sota la premissa d’una guerra que ha finalitzat i que ha perdut. Quan marxa de la trinxera fumejant en que s’ha convertit Barcelona i arriba a la Cerdanya, un oficial francès li posarà mil i una traves a que pugui marxar en pau. En aquest punt l'única diferència amb el Rambo original és que a més, el personatge català lluita no només per la seva supervivència si no per amagar un símbol de la llibertat per la que ha estat lluitant els darrers mesos al setge de Barcelona.

Poc més podem dir de l’argument. Al ser una adaptació no podem esperar originalitat però això poc importa. El que retrata la història són els moments següents a una dolorosa derrota que encara avui cueja amb força. Potser per la meva banda m’hagués agradat que l’adaptació hagués estat menys literal i només una base, una premissa des d’on desenvolupar una història més profunda. Tanmateix m’ha agradat molt gaudir de personatges en un to dramàtic al que no hi estic acostumat en una història versemblant i que no deixa de ser un homenatge a la llibertat d’un poble que encara avui dia, tres-cents anys després, continua buscant-la.

Per altra banda Àlex Santaló s’ha encarregat del dibuix- sota esbossos de Piñol-. Ell mateix assegurava que només ha volgut seguir i mantenir l’estil de Piñol i el cert és que ho aconsegueix sobradament. Els dibuixos són clarament els mateixos que podríem esperar de l’univers fanhunter. La part gràfica sobresurt, fins i tot més que la part del guió. Colors vius per a vinyetes amb molts primers plans i en general amb pocs diàlegs, però que aconsegueix transmetre perfectament l’estat anímic dels personatges.

Piñol i Santaló ja van treballar junts anteriorment a l’adaptació de Las Montañas de la Locura de Lovecraft. Sembla que el tàndem s’entén bé i es preveuen més col·laboracions en el futur. Una bona noticia.

Eloi Puig, 08/06/14