JUGADORES DEL JUEGO DE LA GENTE
Players at the game of people
(1980)

John Brunner

Editorial:
Martínez Roca (1987)

Col.lecció:
Super Ficción Seguna Época

Núm: 105

Pàgines: 155

John Brunner és conegut sobretot per la seva trilogia de la catàstrofe, unes novel.les que encara no he tingut el plaer de llegir però que de ben segur adquiriré algun dia. Però reconec que mai se m'hagués ocorregut comprar un llibre amb un títol tan horrorós com aquest… Jugadores del juego de la gente, si no fos perquè em va costar 0,5€ i pertanyia a una editorial que li tinc molta estima.

Efectivament, el títol no crec que ajudi a un lector potencial a comprar aquesta obra de Brunner -també cal aclarir que en anglès no sona tan malament- i la contraportada tampoc ajuda massa. Però el contingut ja és una altra cosa.

Per començar Brunner utilitza un esquema argumental que pràcticament es desenvolupa a l'inrevés del normal. No tenim un fet més unes conseqüències si no més aviat una sèrie de conseqüències que acaben explicant l'origen, el fet.

La novel.la no comença bé: Una mica confusa, sense semblar tenir cap rumb fix, però l'autor és prou capaç d'introduir-nos en una trama, a priori, poc coherent i a donar-nos cada vegada més informació per tenir-nos lligats a la lectura. I això té un mèrit. A més, l'estil de Brunner és fluit tot i que a vegades carregat -potser expressament- per subtilment informar-nos d'allò que hauriem d'entreveure entre línies.

Resulta que el nostre protagonista és una persona que ho té tot fet, que les coses li surten bé sempre, que es compleixen la major part dels seus desitjos i que viu a cor que vols juntament amb altres "amics" que reben els mateixos presents… a canvi de perdre algunes hores o dies de la seva existència de quan en quan, mentre estan posseits per una entitat superior. Sí, és un tema ja tractat anteriorment a la ciència ficció, com en el cas del conte Pasajeros de Robert Silverberg, més concís i devastador que aquesta novel.la, però Brunner se n'acaba ensortint bé, va col.locant les peces al seu lloc i va ordenant l'engranatge de la novel.la -no sense certes dificultats- per acabar-la de forma més que correcta.

A més ens obra portes a reflexionar sobre temes com el destí, la voluntat, l'acomodament a la vida fàcil, l'oblit del passat quan les coses van bé… tot plegat per evolucionar el seu personatge a l'inversa del que és normal: De la seguretat en sí mateix a la desesperació de saber qui es realment, del passotisme al l'acomplexament interior, del creure que ho sap tot a veure que no sap res.

No és una novel.la rodona, però en poc més 150 pàgines realitza una crítica profunda a l'individu modern, als seus desitjos banals i a la pèrdua de la creativitat i de l'essència de la humanitat.