GIGAMESH 42

(2005)

Editorial:
Gigamesh (2005)

Col.lecció:
Revista Gigamesh

Núm: 42

Pàgines: 160

El número 42 de la revista Gigamesh potser passarà a la història per incloure contes magnífics però a la vegada molt tristos. La publicació per primer cop del relat Duelo de Matheson ha prevalgut sobre els altres (només cal veure la portada) però en realitat hi ha altres joies a l'interior.

Però comencem pel començament: Duelo. És dificil llegir aquest relat sense pensar en la pel.lícula homònima d'Steven Spielberg (Aquí titulada El diablo sobre ruedas). Sovint, mentre el llegim ens venen a la memòria les imatges de la pel.lícula; i més si tenim en compte que el seu guionista és el mateix Richard Matheson.

Duelo és un relat intens, viu, terrorífic. Matheson ens porta per on vol i juga amb el desconegut perquè en cap moment explica les causes, els perquès de la persecució que manté un vell camió contra un conductor en carreteres poc concorregudes de Califòrnia. Aquesta persecució, tan física com psicològica es manté en tot moment i aviva continuament la tensió del relat. Una història, doncs, per llegir tota seguida, sense pauses, per gaudir (o patir) amb les escomeses d'un camió homicida que ha passat a la història del setè art però que va néixer aquí, en aquest conte.

El primer assaig de la revista és: Dune: El círculo cerrado de Dundan Idaho. Rodolfo Martínez especula en com hagués pogut evolucionar la saga de Dune si Frank Herbert hagués finalitzat els dos darrers volums que tenia previstos. És un assaig molt interessant i que consti que jo només és he llegit la primera novel.la (precisament perquè la saga no està finalitzada), Martínez aporta noves idees i conjuntures que molt sovint se m'escapen per no haver llegit la resta de novel.les però que semblen més que argumentades. Un bon assaig pels amants d'aquesta sèrie inacabada.

Mike Resnick m'ha emocionat. He tocado el cielo és un dels millors contes que he llegit a la revista Gigamesh: De plantejaments senzills però de moltes interpretacions. Un conte emotiu i original que ens narra la nova vida que intenta portar la tribu dels kikuyus a un planeta que vol ser una nova Kenia, després que a la Terra natal els valors que definien la seva cultura es perdessin. Els diàlegs entre una nena molt espavilada i el bruixot dels kikuyu són magnífics i plantejen nombroros conflictes ètics i morals sobre la cultura kikuyu, la religió i l'ànsia d'aprendre. Resnick m'ha fet tocar el cel amb el conte i demostra una vegada més que a través d'un argument de ciència ficció es poden debatre tots els temes que actualment ens preocupen vistos des d'altres perspectives. Ningú ha dit que les utopies fossin fàcils d'assolir. Chapeau!

El segon conte de Resnick, El sumidero de la memoria és un relat que no deixa de ser un enfocament diferent al drama descrit a Flors per l'Algernon, només que aquest cop, sota la perspectiva de l'Alzheimer i no de la síndrome de down. Una història tendra i ben narrada que torna a posar de manifest aquesta terrible malaltia que és l'Alzheimer. Resnick no aprofundeix en el drama però aconsegueix l'emotivitat justa perquè el conte no sigui ni massa endolçat ni massa fred. Els tocs de ciència ficció arriben al final i en forma d'especulació tecnològica, però el conte podria passar tranquil.lament sense pertànyer al gènere.

De recuerdos y reencuentros és un text creat per Javier Martín Lalanda que fa de pont entre els assaigs La Canción de las espadas i Cuando cantan las espadas. El segón és una revisió del primer, realitzada 20 anys després per a ser publicat al recopiltarori d'assaigs que sortirà properament a la col.lecció Gigamesh. L'autor analitza les motivacions que el van portar a escriure el primer gran escrit a l'estat espanyol que feia referència a l'obra de Robert Howard, el famós creador del mític Conan. No aporta res de nou ja que no deixa de ser un preàmbul sobre l'assaig en sí. Caldrà veure l'obra per poder-la valorar, però crec que es planteja més que interessant. A veure quan Gigamesh treu aquest volum d'assaigs, que ja fa molt que l'anuncien…

A la secció de El desenterrador Víctor Jiménez rescata de l'oblit la figura de Robert Aickman en una interessant presentació d'aquest autor de contes. Aickman és un expert, segons Jiménez, dels contes de fantasmes i la veritat és que la presentació es prou bona com perque tinguem ganes de començar a llegir a a Aickman a l'instant. A agrair la bibliografia en anglès i castellà que Víctor incorpora al text per poder buscar l'esmentada obra en el cas que ens interessi.

Per il.lustrar-nos amb un dels seu contes, Gigamesh ha publicat el relat Qué manita tan fría. La llàstima és que no crec que aquest conte es trobi entre els millors de l'autor. Té un plantejament interessant amb l'utilització del telèfon com a vehícle conductor de l'acció: Els diàlegs entre un traductor introvertit i solitari i una veu que no se sap ben bé d'on prové. El relat està cuidat i és amè però una mica lent i reflexiu. I les darreres pàgines et deixen una mica fred: No és el final que potser esperava… precipitat i poc interessant. Espero poder veure altres obres d'Aickman abans de jutjar-lo només per aquesta.