CF POST-APOCALÍPTICA

LA CARRETERA
The road
(2006)

Cormac McCarthy

Editorial:
Edicions 62 (2007)

Col.lecció:
Les millor obres de la literatur auniversal

Núm:
173

Pàgines:
236

Altres edicions:

ESPANYOL:
2007 Mondadori

La Carretera  

M’encanta parlar de literatura. Si no fos així no gestionaria aquest web, no participaria en trobades literàries i no estaria escrivint aquestes línies. I parlar de literatura amb persones que també els hi agrada fer-ho és un plaer per duplicat. En aquestes converses aportes i reps molta informació i més d’un cop en treus alguna novel·la nova per llegir que no havies tingut en compte. D’altres vegades descobreixes obres mentre parles d’altres autors.

És el cas de José Saramago. En un dinar inscrit en unes jornades de caire literari estava parlant del particular estil de Saramago alhora d’escriure les seves novel·les. L’exemple més clar dins la ciència-ficció és potser el seu Assaig sobre la ceguesa. Aquest autor no acostuma a utilitzar els diàlegs i tota la seva prosa es concentra en llarguíssims paràgrafs on no es diferencia els diàlegs dels pensaments o de la simple descripció d’esdeveniments. Un bon coneixedor del món de la literatura com és en Marius Serra em va posar un altre exemple de novel·la de ciència ficció on també l’autor assimilava alguns trets estilístics de Saramago (o potser és a la inversa, no importa). Aquest autor és Cormac McCarthy i la novel·la és La Carretera, que compta amb el premi Pulitzer d’enguany. Me la va recomanar en aquell mateix dinar i dit i fet, ara estic posant per escrit les sensacions que m’ha deixat.

Les comparacions entre Assaig sobre la ceguesa i La carretera no són gratuïtes: Tan l’una com l’altre són novel·les que tracten la ciència ficció sota el vessant catastrofista o post-apocalíptic. Les dues tenen un estil similar, -paràgrafs compactes, diàlegs que expressen molt més del que semblen o inclús el fet de no anomenar pel nom als personatges de la novel·la si no de despersonalitzar aquest aspecte, potser perquè en el fons no és important- i les dues reflecteixen les emocions extremes de la condició humana.

La Carretera ens parla de la lluita desesperada d’un pare i un fill que caminen en direcció sud, cercant la calor, per una carretera interminable, envoltats d’un paisatge sense color, gris, anys després d’una situació apocalíptica que ha destruït la civilització humana tal com la coneixem. La novel·la no ens explica la causa de la catàstrofe, però no importa, el que realment destaca l’obra és el vincle entre dues persones, la seva capacitat de superació a través dels sentiments mutus i la nova visió de les coses en un món pràcticament mort. És un exercici dur però m’atreviria a dir que més realista que en altres novel·les de temàtica semblant.

El viatge per la carretera els portarà una i vegada i una altra a la mateixa situació: Només queda lloc per cercar menjar en un món que ja no els pot alimentar. No existeixen animals, ni conreus. Paradoxalment les restes d’aquesta humanitat que probablement ha provocat la catàstrofe són les úniques que encara poden mantenir-los vius.

McCarthy ens proposa una doble lluita: Contra la natura, ara representada per un fred extrem, per dies sense Sol, per la recerca desesperada per trobar menjar o beguda; i contra la por, contra les restes de la civilització, en vers la gent que en estat extrem de necessitat és capaç de bolcar-se a la barbàrie més salvatge; en definitiva una lluita, una batalla mental, contra la deshumanització.

L’home i el fill es tenen l’un a l’altre. Aquesta és la seva salvació. El nen és una metàfora sobre la pròpia consciència de l’home. El petit impedeix que l’home es torni tan salvatge com els altres. Al mateix temps, l’home té la necessitat de protegir el nen, de garantir la seva seguretat. És una relació simbiòtica, la necessitat mútua que pot salvar-los, que pot fer-los intentar vèncer en les dues lluites que esmentava anteriorment.

Aquesta relació pare-fill és probablement el millor de l’obra de McCarthy. Els diàlegs que mantenen els dos personatges són curts i directes, molt durs en ocasions. Amb poques paraules l’autor ens deixa clar l’estat d’ànim i les esperances de futur d’ambdós. Amb alguns mots monosil·làbics en tenim prou per comprendre-ho tot.

La carretera doncs, és un viatge cru i sense esperança, però que fa emergir el millor del que l’home pot donar de sí mateix. Però si m’agrada especialment la novel·la és també per la manca total de moralina, - a no ser que la necessitem trobar nosaltres mateixos-. La novel·la no pretén alliçonar per evitar un mal futur, només vol mostrar sentiments i personatges nus, potser per explorar el seu comportament o simplement com a excusa per fer bona literatura.

Eloi Puig, 25/10/07

 

Premis:
2007 Pulitzer  
Recerca:
 
Es lloga habitació per noia a Barcelona.
220€/mes + despeses
Interessats escriure a:
eloikraken@gmail.com
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Podeu buscar el vostre llibre a: