FUN HOME.
UN TRAGICÒMIC FAMILIAR
Fun Home. A family tragicomic
(2006)

Guió i Dibuix:
Alice Bechdel

Editorial:
La Magrana
(2008)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 232

Sèrie:
---

Altres edicions:

CASTELLÀ
2008 Mondadori

Que en els temps actuals una obra gràfica sigui reconeguda per la crítica no especialitzada no ens hauria d’estranyar, sobretot vistos els antecedents en aquest tipus de còmics biogràfics (Maus, Persèpolis...). Fun Home és també una incursió en el món personal de la seva autora: Alice Bechdel, una recreació de bona part de la seva vida sota l’ombra d’una homosexualitat latent.

Alice Bechdel és lesbiana i ens ha transmès la seva experiència homosexual retratant la seva infantesa i maduresa en una família atípica americana. El punt d’inflexió en la vida de l’autora va ser la mort del seu pare –atropellat per un camió- i la incertesa de que l’accident fos en realitat un suïcidi. A aquest fet tràgic cal afegir-hi la descoberta posterior de fotos de nois amb poca roba coneguts del seu pare i també més material gràfic on s’evidenciava l’homosexualitat d’aquest.

La història doncs, sembla que estigui enfocada al pare de l’Alice però la seva mort no és més que una excusa del subconscient de la noia per recordar i desgranar la seva vida familiar; no es tracta tant de descobrir l’homosexualtat del pare si no més aviat d’acceptar la seva. La mateixa autora va començar un diari de ben joveneta que l’ha ajudat a ordenar les idees i els pensaments d’un altre jo molt més ingenu que va viure en una casa d’època en un poble endogàmic i en el si d’una família que amb prou feines es parlava.

Fun Home és una profunda obra que s’aventura a entrar amb psicologia i bones maneres en la ment d’una persona que ha viscut sota l’ombra de l’homosexualitat masculina sense saber-ho, o sense voler saber-ho. Només el fet de descobrir que ella mateixa també és homosexual li farà plantejar de nou tota la seva infantesa. Quan la veritat arribà de cop i volta Bechdel s’adonà que s’havia emmirallat involuntàriament amb el seu pare degut a la seva condició d’homosexual i que havia negat la seva pròpia sexualitat femenina tant com havia pogut.

Aquesta, doncs, és la vida d’Alice Bechdel, explicada per ella mateixa, sota un ritme extraordinari – tot i que a vegades pot encallar-se quan s’atura a comparar la vida de son pare amb certes obres de ficció literària-, utilitzant constants flashbacks al passat per obrir la seva memòria al lector i en definitiva oferint-nos una magnífica història narrada amb mestratge. Cal destacar que l’argument té una absència de dramatisme que la fa més propera, doncs els sentiments estan continguts i no trobarem esclats de passió o de desesperança...més aviat tot el contrari: Silencis i mirades perdudes. Potser aquest és un dels fets que m’ha cridat més l’atenció... el sentir-se partícip d’una cosa real, que no ha passat el filtre mediàtic que exigeix espectacle gratuït.

El dibuix també acompanya a la història: Molt elaborat, intentant sempre crear una atmosfera de normalitat en les gesticulacions i en els moviments dels personatges (sembla que l’autora va fer moltes fotografies d’ella mateixa en diferents postures per poder copiar fidelment la imatge utilitzant també programes informàtics) i sobretot perfeccionant les mirades que ens evoquen sovint sentiments com el pessimisme, la desídia, o la resignació... i que són la finestra oberta per entendre els sentiments interiors dels personatges. Alhora també té una línia de senzillesa potser ressaltada pel fet que tractem amb un còmic realitzat a dos colors. Una obra gran en continguts i en estructura: Al dibuix, també s’hi afegeixen retalls de diaris personals i de premsa que ajuden a entendre la tasca de documentació i de fidelitat que ha volgut transmetre’ns l’autora.

Al començament comparava aquesta obra gràfica amb altres també de caire biogràfic com Maus o Persèpolis. Totes elles són magnífiques però aquests exemples ens narren una situació extrema d’una persona que viu al límit o que el seu voltant canvia a ritmes vertiginosos... en aquest cas, Fun Home és tot el contrari, una història quotidiana que amaga sentiments ocults però sense fer-ne ostentació... el mateix que podem observar si ens fixem per uns moments en la gent del nostre voltant.

Eloi Puig, 02/08/08