CASTRO
Castro
(2011)

Guió i dibuix:
Reinhard Kleist

Editorial:
Norma
(2011)

Col.lecció:
Novela Gráfica

Núm: ---

Pàgines: 282

Fa aproximadament un any vaig estar a Cuba, un viatge en cotxe per la meitat occidental del país que em va permetre descobrir una part de tot allò que es diu sobre l’illa més gran del Carib. Per que Cuba és especial, autèntica, diferent. Un paradís pels qui busquin fugir del turisme de masses present a les illes veïnes, un malson pels que no poden marxar i anhelen la llibertat. Un lloc on el temps sembla que no passi, un país que ha volgut ser la utopia d’un home, la seva passió i que ha esdevingut una anacronia en ple segle XXI. Òbviament tot això es degut a la figura de Fidel Castro. La història de la segona meitat del s.XX de Cuba és la història de Fidel i la vida de Fidel està tan intrínsicament lligada a la del seu país que no s’entenen una sense altra.

Reinhard Kleist és un autor alemany que ha publicat aquesta obra biogràfica en forma de novel·la gràfica tractant la vida del revolucionari de forma intensa des dels seus primers passos com a estudiant fins a l’actualitat. La vida de Castro és una barreja d’idealisme, tossuderia, inocència i sobretot entrega. Kleist així ho enten i trasllada aquest sentiment romàntic al voltant de la revolució d’esquerres als ulls d’un fotògraf alemany que a finals dels anys 50 viatja a Cuba per fer un seguiment de la revolució que s’està gestant a les províncies orientals de l’illa per enderrocar al dictador Batista.

A través de diversos flashbacks narrats per persones sempre afins a Castro, visualitzarem la biografia d’un idealista que volia canviar literalment el món però que es va quedar sol enmig d’un joc estratègic entre els EUA i la URSS. Prova d’això és la crisis dels misils cubans que van tenir amb l’ai al cor a mig món, a principis dels anys seixanta. La novel·la gràfica ens mostrarà aquests moments claus en la història de Cuba/Fidel però no oblidarà a altres actors que també van estar estretament lligats amb la vida del comnadante, especialment el seu amic Ernesto –che- Guevara.

La lluita de les l’esquerres de llatinoamèricana per treure’s de sobre l’ombra de les dretes nord-americanes – recordem per desgràcia que anys més tard més d’un govern sud-americà va saltar gràcies a la CIA, i si no que li preguntin a Allende- és un dels eixos de la política de Fidel i del Che, que queda reflexada a l’obra en els seus anys més frenètics. Kleist però no es limita a guionitzar i dibuixar aquests episodis claus com la sortida de Batista del poder o la fracassada invasió nord-americana a Playa Girón y Bahía Cochinos. L’autor dóna també pinzellades del dia a dia d’una societat que lluità per viure de forma més igualitària tot i la pràctica impossibilitat que una economia com la cubana visqués de l’autarquia, especialment després de la caiguda de la Unió Sovietica. Són pinzellades de caire general però que ens donen una idea dels problemes socials a l’illa.

El dibuix corre a compte del mateix Kleist: Un àlbum en blanc i negre on potser destaquen més les vinyetes amb plans genèrics que els retrats. Sembla que només la fesonomia de Castro i de Che hagi estat profundament treballada. Crec que en general destaca més el guió de Kleist (assessorat pel seu compatriota i biograf de Castro, Volker Sierka) que no pas la part gràfica de l’obra.

Quan et mous per l’illa pots contemplar la propaganda castrista per tot arreu, amb eslògans ridículs i patriòtics però sobretot pots descobrir als partidaris i els retractors parlant els primers obertament de política mentre et serveixen un daikiri; o els segons amb veu baixa mentre passeges pel centre de La Havana. Tota una experiència

Cuba, un món que s’acaba, un món lligat a Fidel Castro. Qui llegeixi aquesta biografia entendrà moltes coses, tot i que li mancaran moltes d’altres, especialment dels anys que el règim ha anat de capa caiguda. Aquest darrer any vaig conèixer un mossen instal·lat a La Havana des de feia anys: Al preguntar-li sobre certes coses que passaven al país la seva resposta era clara: “A Cuba hi ha moltes preguntes sense resposta, millor no preguntis”.

La pregunta que ens fem tots és: Què passarà  Cuba quan acabi el cicle de Castro?

Eloi Puig, 20/12/2011